Pràctica 8: Causalitat cirular

Enfocament sistèmic

Per fer una bona introducció a la pràctica, m’agradaria fer un enllaç al capítol 2, els punts 4, 5 i 6 del llibre:

Perinat, A., Lalueza, J.L., Sadurní, Marta. (2007). Psicología del desarrollo: Un enfoque sistémico. (Tercera edición). Barcelona: Editorial UOC

Després d’aquesta introducció cal que faci algunes aclariments prèvis:

En física, el model mèdic i d’altres enfocaments

Tot s’explica mitjançant una causalitat lineal, és a dir CAUSA – EFECTE. La persona aïllada del seu context, el problema era del pròpi pacient, de la seva dinàmica interna, com poden ser traumes i repressions. En definitiva, la persona és atesa individualment.

En l’enfocament sistèmic

la gran diferència entre els altres enfocaments radica en que la persona no té el problema, sinó que el problema està en el conjunt de les relacions que estableix i que no són saludables. El pacient identificat , evidencia que el sistema no és l’adequat. Cada persona manifesta el sistema en el que es troba immers, en funció del context, les persones poden manifestar o no els diferents símptomes.
-  Sistema salubre: la persona no mostra cap símptoma.

-  Sistema insalubre: la persona mostra símptomes.

Des de l’enfocament sistèmic tot s’explica des d’una causalitat circular, és a dir, tot és causa i conseqüència alhora, no importa què és causa de què, sinó que l’important és saber com funciona.

Teoria General de Sistemes

Va ser desenvolupada per Ludwin Von Bertalanffy entre els anys 1920-1930, i es caracteritza per ser una teoria de principis universals aplicables als sistemes en general. La Teoria General de Sistemes no busca solucionar problemes o intentar solucions pràctiques, però si produir teories i formulacions conceptuals que poden crear condicions d’aplicació en la realitat empírica.

Segons Bertalanffy les finalitats principals de la Teoria General de Sistemes són:

- Conduir cap a la integració en l’educació científica.
- Desenvolupar principis unificadors que vagin verticalment per l’univers de les ciències individuals.
- Centrar-se en una Teoria General de Sistemes.
- Tendència general cap a una integració en les diferents ciències, naturals i socials.

La cibernètica

Es na ciència interdisciplinària que tracta dels sistemes de comunicació i control en els organismes vius, les màquines i les organitzacions, sorgeix entre la enginyeria, la biologia, la matemàtica i la lògica, estudiant tot el que es comporti com un ésser viu. El terme cibernètica fou aplicat per primera vegada al 1948 pel matemàtic, d’Estats Units, Norbert Wiener.

Així doncs, partint de la base de la Teoria General de Sistemes i de la Cibernètica, tots els elements d’un sistema (amics, família, conjunt de persones amb diferents relacions...) estableixen relacions internes entre tots els membres del sistema, hi ha una interacció constant. I per tant postulen que no cal i no es pot conèixer les causes que influeixen en el comportament humà. És tan complex que arribar a determinar-ho és impossible.

També cal afegir que la intervenció del psicòleg, farà que aquest passi a formar part, inevitablement, d’aquell sistema en el que està fent la seva intervenció. Per això també és important seguir o tenir un bon codi deontològic, ja que si no podríem provocar efectes negatius amb les nostres intervencions terapèutiques (iatrogènia).

Aquí deixo el link de la pel·lícula “Traffic”, que exemplifica perfectament les interaccions entre tots els elements d’un sistema.

Pel·lícula "Traffic"

Milton Erickson (1901-1980)

Les figures clau de l’enfocament sistèmic són: Milton Erickson i Gregory Bateson.

Milton Erickson va néixer el 1901 a Aurum, una petita ciutat, ja desapareguda, de Nevada. La seva família, formada pels seus pares, set germanes i un germà, va emigrar a Wisconsin, on els seus pares tenien una granja i tota la família participava en els treballs. Afligit de poliomielitis als 17 anys, i desnonat pels metges, va tenir temps i forces per recuperar els moviments treballant la introspecció i el control mental, per la qual cosa va adquirir una manera d'abordar les dificultats psíquiques de manera original i autosuggestiva, habilitat o característica que després va aplicar per guarir els seus pacients. La seva força de voluntat li va permetre sobreposar-se a la malaltia i graduar en medicina i psicologia, va treballar com a psiquiatre en nombroses institucions i, més tard, com a professor de psiquiatria.



Gregory Bateson 1904-1989)



Gregory Bateson va néixer el 1904 a San Francisco, el seu pare era William Bateson, un distingit genetista. Bateson va estudiar zoologia i biologia. Especialista en antropologia social, va realitzar treballs de camp a Nova Guinea i a Bali, i especialista també en cibernètica ja que va aplicar a la nova psiquiatria els principis de la Teoria de la comunicació. Les seves obres més rellevants són:

- Pasos hacia una ecologia de la mente. (1972)

- Espíritu y naturaleza. (1979)

- El temor de los ángeles: epistemologia de lo sagrado. (1987)

Així doncs, Bateson va determinar dos tipus de relacions o interaccions:

1- Relacions simètriques: on els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant i pot ser en escalada o desescalada i alhora constructiva o destructiva.

2- Relacions complementàries: on els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent o amb rols diferents, pot ser constructiu  o destructiu.

Pràctica

Elaborar quatre seqüències de causalitat circular per a les quatre modalitats de relació:

-Relació Simètrica Constructiva

-Relació Simètrica Destructiva

-Relació Complementària Constructiva

-Relació Complementària Destructiva



Reflexió

Fins ara tots els altres enfocaments que hem anat veient estaven centrats en la persona, oblidant-se del seu context i de les seves interrelacions amb els diferents membres que conviuen dins el seu sistema, però m’agrada conèixer aquest enfocament, crec que és molt important tenir en compte tots els factors que poden ajudar o empitjorar a una persona. És complicat com a pacient, dur la pròpia malaltia, però estic segura que no deu ajudar gaire el fet que un terapeuta t’assenyali com a únic responsable de la malaltia, sense parar-se a pensar que potser l’entorn o context que t’envolta no és el més favorable per al desenvolupament normal de qualsevol individu.

M’agradaria fer una reflexió sobre el codi deontològic que han de seguir (i jo en un futur!!) els psicòlegs. Adjunto el link per si algú li vol fer una ullada. La reflexió  va lligada al concepte de iatrogènia i és la següent, un cop ja estàs titulat i ja pots exercir de psicòleg, qui controla o regula les teves intervencions, és a dir no només cal una llegida del codi deontològic, cal posar en pràctica una ètica personal i professional, però que passa quan manquen alguna d’aquestes ètiques i ens trobem amb un professional de la psicologia que fa intervencions sense cap ètica ni codi deontològic? Com encara hi ha psicòlegs que en l’actualitat encara receptin teràpies per a “curar la homosexualitat”? Jo em pregunto, qui pot “curar la ignorància”?

Codi deontològic del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya

Crec que és vital que des d’ara (inici de la carrera de psicologia) ens plantegem la relació causa – efecte que pot tenir una mala intervenció terapèutica així com també hem de comprendre i marcar una línia divisòria sobre els nostres propis límits per tal de no incórrer en cap mala intervenció.

 

Aquesta pràctica l’he realitzat amb la Jennifer Monereo i l’Isaura Oms.

Pràctica 7: Actituds Rogerianes

Carl Rogers



Carl Rogers (1902-1987)



Carl Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 a Oak Park, Illinois.

Primerament va anar a la Universitat de Wisconsin per estudiar agricultura però més tard va decidir preparar-se per ser sacerdot. Durant aquest període va començar a qüestionar-se la seva religió. En acabar els estudis es va casar i va anar a viure a New York. A poc a poc va anar perdent la seva vocació religiosa i va anar guanyant-hi l'interès per la psicologia. Així, es va formar en psicologia clínica a la Universitat de Columbia, on es doctora l’any 1931.

Al 1945, el conviden a crear un centre d'assistència dins de la Universitat de Chicago. És aquí on va publicar la seva famosa Teràpia Centrada en el Client, on ja es veien les bases de la seva teoria.

Al 1964 va acceptar un lloc com a investigador a La Jolla, Califòrnia després d'una desafortunada temporada a la Universitat de Wisconsin. A La Jolla feia teràpies i alhora nombroses conferències i publicació de  llibres, va estar a la Jolla fins que va morir el 4 de febrer de 1987. Rogers considerava a les persones bones o almenys no dolentes i positives per naturalesa, per a ell la salut mental és la progressió normal de la vida, i veu la malaltia mental com distorsions en la tendència natural.

Tota la seva teoria es construeix a partir del que anomena la tendència a actualitzar: la motivació innata que tenim a desenvolupar totes les nostres capacitats al màxim. S'interessa per l'evolució de la persona i confia en les seves possibilitats innates del creixement interior. Engloba en aquesta tendència totes les definides per altres autors veient a aquesta com la més important. Una característica pròpia de Rogers és que aquesta tendència l'aplica a tot ésser vivent no només l'ésser humà.

La teràpia de Rogers es caracteritza per no dirigir al client però sí ser-hi mentre ell mateix fa el seu propi procés terapèutic, la va anomenar teràpia centrada en el client. És una teràpia de suport perquè el client pugui fer sorgir tots els seus problemes latents sense que intervingui el terapeuta i així aconseguir una trobada personal amistosa entre tots dos. Segons ell, el client ja té dins de si tots els recursos per fer possible la seva curació però necessita un entorn càlid perquè es doni la seva maduració emocional.

Una tècnica característica d'aquest autor és el reflex que és la imatge de la comunicació emocional que el terapeuta dóna al pacient, així li demostra al pacient que l’escolta i està intentant comprendre'l.

El terapeuta ha de complir uns requisits per a ser adequat per a aquesta teràpia:

- Acceptació incondicional: em de mostrar vers el client una actitud i una mirada positiva, que acceptem a la persona pel que és i no pel que fa.

- Comprensió empàtica: viure o intentar experimentar posant-se en l pell de l’altre i comprendre les seves necessitats, misèries, evitant emetre judicis de valor al respecte.

- Autenticitat, congruència o coherència: el psicòleg he de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, ja que quest tipus d’actitud es transmet.

Aquestes qualitats són necessàries i suficients perquè funcioni la teràpia i perquè el pacient de senyals de millora.

A més va ser un dels més importants impulsors de la teràpia de grup o de trobada. Així aprenen a tolerar-se els uns als altres i veure diferents formes de pensar que han d'acceptar perquè no tots veiem la vida de la mateixa manera. Aquesta teràpia és molt útil ja que es pot aplicar en la majoria dels trastorns i ja des d'edats molt primerenques.

La Psicologia Humanista

La psicologia humanista és una escola que posa de relleu l'experiència no verbal i els estats alterats de consciència com a mitjà de realitzar el nostre ple potencial humà.

Va sorgir com a reacció al conductisme i la psicoanàlisi, dues teories amb plantejaments oposats en molts sentits però que predominaven en aquell moment. Pretén la consideració global de la persona i l'accentuació en els seus aspectes existencials (la llibertat, el coneixement, la responsabilitat, la historicitat), criticant a una psicologia que, fins llavors, s'havia inscrit exclusivament com una ciència natural, intentant reduir al ser humà a variables quantificables, o que, en el cas de la psicoanàlisi, s'havia centrat en els aspectes negatius i patològics de les persones.

Per això, un dels teòrics humanistes més importants de l'època, Abraham Maslow, va denominar a aquest moviment La Tercera Força per mostrar el que es proposava amb aquest corrent: integrar les formes (aparentment oposades) en què s'expressava el quefer psicològic de la època (conductisme i psicoanàlisi).

Primera força en Psicologia - Psicologia Psicoanalítica

Segona força en Psicologia - Psicologia Conductista

Tercera força en Psicologia - Psicologia Humanista

Dins d'aquest corrent dels enfocaments teòrics i terapèutics són tan diversos que no és possible plantejar un model teòric únic. El que sí que es pot extrapolar d'aquestes diverses teories i enfocaments és una sèrie de principis i èmfasi

1.Énfasis en l'únic i personal de la naturalesa humana: l'ésser humà és considerat únic i irrepetible. Tenim la tasca de desenvolupar això únic i especial que som, així, àmbits com el joc i la creativitat són considerats fonamentals.

2.Confiança a la natura i recerca de la natura: l'ésser humà és de naturalesa intrínsecament bona i amb tendència innata a l'autorealització. La naturalesa, de la qual aquest ésser humà forma part, expressa una saviesa més gran. Per tant, com a éssers humans hem de confiar en la forma en què les coses passen, evitant controlar o controlar el nostre entorn.

3.Concepte de consciència ampliat: la consciència que tenim de nosaltres mateixos i la forma en què ens identifiquem amb el nostre jo o ego, és un dels diversos estats i nivells de consciència a què podem arribar, però no és l'únic.

4.Trascendencia l'Ego i adreçament cap a la Totalitat que som: la tendència en el curs de la nostra autorealització és anar assolint cada vegada nivells de consciència més evolucionats, que es caracteritzen per ser cada vegada més integradors (de parts de nosaltres mateixos i de la nostra relació amb la resta, i amb la totalitat. Flag Psicologia transpersonal).

5.Superació de l'escissió ment / cos: la psicologia humanista part des d'un reconeixement del cos com una font vàlida de missatges sobre el que som, fem i sentim, així com a mitjà d'expressió de les nostres intencions i pensaments. Funcionem com un organisme total, en que ment i cos són distincions fetes només per facilitar la comprensió teòrica.

6.Reequilibri entre polaritats i revaloració de l'emocional: la cultura occidental ha tendit a valorar el racional sobre l'emocional, l'acció davant de la contemplació, etc. Això produeix un desequilibri en el nostre organisme, ja que desconeix aspectes valuosos de nosaltres mateixos o els subestima, relegant-los al control d'altres. El cultiu de l'emocional, l'intuïtiu, el contemplatiu, per part de la psicologia humanista, és un intent per restablir aquest equilibri.

7.Valoració d'una comunicació que impliqui el reconeixement de l'altre com a tal: deixar de reconèixer els altres com objectes, o mitjans per assolir els nostres propòsits personals, és un dels èmfasi principals d'aquest corrent. Aquesta forma restringida de relacionar-se amb els altres es transforma en una barrera comunicacional entre els éssers humans, ja que ens concentrem en només una part de l'altre (la que ens és útil, per exemple), i deixem de veure-ho com un ésser total, impedint una comunicació plena.

Documental 30 minuts: "Pensant en els altres"

 

Pensant en els altres

Aquí deixo el link del documental que vàrem veure a classe per si és d'interès per a algú.

Reflexió

Aquest documental no era la primera vegada que l'havia vist, la primera vegada va ser l'any passat mentre feia un Grau Superior d'Integració Social, però les emocions que va despertar en mi van ser exactament les mateixes, les emocions travessen la pantalla i arriben directament, quan els nens riuen tu somrius i quan ploren t'emociones.
Trobo molt gratificant saber que en la societat en la que vivim encara hi ha gent disposada a ensenyar actituds molt positives com l'empatia, la comprensió, la responsabilitat... Durant un any aquests nens i nenes han rebut un ensenyament que no es pot trobar als llibres, el professor Toshiro Kanamiri els hi ha ensenyat a gaudir de la vida i de les persones i a la vegada a ser responsables i conseqüents amb els seus actes.
M'emociono al recordar les diferents escenes del documental i pensar que si només durant un any a les nostres vides hi tinguessim algú com el mestre Kanamori, molt segurament pensariem dues vegades les coses abans de fer-les o dir-les.
Per què l'empatia no és el motor de la nostra societat?
M'ha semblat molt interessant l'enfoc de la psicologia humanista i concretament el de Carl Rogers. Les actituds que s'han de tenir per a una bona pràctica psicològica crec que són esencials i molt importants.
Crec que aquest és un documental molt recomanable per a tothom, ja que mentres fas un visionat del documental pots sentir el dolor per la pèrdua d'un familiar o l'alegria de banyar-se al riu o d'embrutar-se a una bassa.

Pràctica 5: Freud. La passió secreta.

Pel·lícula: Sigmund Freud. La passió secreta.

Freud. La passió secreta.

Aquí deixo el link per a poder mirar a pel·lícula que vam veure a classe. M'agradaria destacar els conceptes de transferància i contratransferència, ja que desconeixia l'existència d'aquests conceptes i m'agradaria aprofundir-hi més.

Què és la transferència?

És un concepte de la psicoanàlisis que designa a la funció psíquica mitjançant la qual un subjecte transfereix inconscientment i reviu els seus antics sentiments, afectes, espectatives o desitjos infantils reprimits al seu terapeuta.

Freud va dir que la transferència era l'eina fonamental de la qual disposava el terapeuta i que aquesta era una condició neessària per a conduir el tractament. Igualment va senyalar que aquest fenòmen succeeix de manera completament espontània en les relacionsentre éssers humans, però cobren un rellevancia especial en la relació terapèutica, convertint-se en el seu instrument principal, per al canvi psíquic del pacient.

Hi ha dos tipus de transferència:

- Transferència positiva: en la que formarien part tots aquells sentiments amistosos i afectuosos vers l'analista. Freud va assenyalar una diferència entre una transferència positiva dèbil (aquella que permet l'avançament del tractament) i un altre transferència erotitzada o "hiperintensa" (en els fets es comprta com a negativa, ja que és sinònim de resistència quan s'aturen les associacions del terapeuta).

- Transferència negativa: caracteritzada per la expressió de sentiments hostils i d'enuig.

Què és la contratransferència?

Sigmund Freud es va referir de manera directa al fenomen de la contratransferència només en escassos passatges de la seva obra. El 1910, en el seu discurs inaugural del II Congrés de Psicoanàlisi i parlant sobre les innovacions introduïdes en la tècnica psicoanalítica i de la necessitat de seguir desenvolupant, Freud assenyala que la contratransferència «s'instal·la al metge per l'influx que el pacient exerceix sobre el seu sentir inconscient» i afegeix que cal que el psicoanalista estigui en condicions de detectar-com a tal i de dominar-la. Fonamenta a més que, en existir el 1910 un major nombre de persones que exerceixen la psicoanàlisi, es feia possible concloure algunes qüestions sobre el seu treball, entre d'altres, determinar que «cada psicoanalista només arriba fins on li ho permeten els seus propis complexos i resistències interiors » pel que el autoanàlisi com activitat inicial i seva permanent aprofundiment és per tot psicoanalista una condició imprescindible per exercir el seu ofici. «Qui no aconsegueixi res amb aquest autoanàlisi pot considerar que no té l'aptitud per analitzar malalts». Encara que alguns anys més tard a Freud ja no li semblarà suficient l'autoanàlisi i postularà la necessitat de la psicoanàlisi didàctic, l'essencial es manté: l'única manera de discernir i controlar el fenomen de la contratransferència és l'anàlisi del propi analista.

Transferència i contratransferència en l'obra de C. G. Jung.

Carl Gustav Jung (1875 - 1961)

Sent la transferència en la teoria freudiana un aspecte fundant pel que fa al tractament analític, tampoc podia deixar de ser considerada per l'investigador suís. Hem d'assenyalar, que el terme transferència evoca immediatament la clínica, ja que són dos aspectes inseparables, més encara, la seva efectuació, en línies generals, només pot observar-se en el ja esmentat camp. Però hem accentuar un aspecte: hi ha tants tipus de transferències com a pacients. Freud qui molt aviat es va abocar al seu estudi, va entendre que la mateixa era producte de desitjos inconscients que es restableixen en situació d'anàlisi, especialment la repetició de prototips infantils però viscuts amb un sentiment d'actualitat, de manera que s'aconsegueix investir al terapeuta amb aquestes imagos primàries i conseqüentment amb les càrregues d'amor (de vegades eròtiques) i odi que van saber tenir al seu moment. Aquest concepte, però, va donar lloc a un excés en la seva aplicació, la qual cosa va fer que molts psicoanalistes consideren tots els fenòmens que sorgeixen en l'espai terapèutic com exclusivament transferencials.

Arribats a aquest punt, l'aparició de Jung en el firmament de l'anomenada psicologia profunda marcarà, al nostre entendre, un punt d'inflexió respecte d'aquest tema i de la seva tramitació a la clínica.

Atès que aquesta qüestió és molt extensa, en nom de la brevetat d'un escrit només intentarem destacar alguns dels seus aspectes més importants. El 1914, Jung dóna a conèixer un article anomenat "Qüestions psicoterapèutiques actuals" [1] on es pot llegir que sigui la transferència positiva o negativa, la mateixa consisteix en una investidura libidinal del metge el que adquireix un valor emocional per al pacient. Mitjançant l'afecte o l'oposició el pacient ha de quedar lligat, per aquest motiu l'empatia tingui forçosament presència. No obstant això, Jung farà èmfasi que no la pot concebre com un mer transferir fantasies eròtic / nens, sinó que també veu en ella un procés d'adaptació. Diguem de passada, que el concepte d'empatia és el que T. Lipps entenia com la vivència a través de la qual el subjecte arriba al coneixement dels estats psíquics aliens, pertanyent aquest fenomen a un nivell purament afectiu. No ha de ser estrany doncs, que l'empatia ens permeti apropar-nos a la transferència a partir d'una lectura simbòlica, atès que una "vivència" és un processament absolutament personal d'afectes projectats sobre el terapeuta i que si bé a vegades poden ser infantils, en altres oportunitats, calen imatges i continguts inconscients arcaics i primitius.

En un llibre de Jung 1916/28 amb revisió el 1934, "Les relacions entre el jo i l'inconscient", Jung ens submergeix en un exemple relatiu a somnis d'una pacient seva la problemàtica estava relacionada amb un complex patern. Aquests somnis, als quals considera de nets continguts transferencials, tot i que arquetípics, mostraven imatges estranyes i desfigurades tant de la soñante com del terapeuta. Particularment la d'aquest últim, on ara tenia una alçada sobrenatural, ara era un home de moltíssims anys. És indubtable que en aquest cas, l'inconscient de la soñante projectar la figura del seu pare en la del terapeuta, però amb una distinció molt especial: la conseqüent necessitat d'atorgar-atributs sobrehumans: estatura gegantina, edat immemorial, saviesa, etc. Si pensem una mica en aquestes característiques, arribarem a la conclusió, juntament amb Jung, que només l'ordre del simbòlic ens permetria dilucidar, atès que el símbol, com se sap, és un transformador de l'energia psíquica. La conclusió gairebé lògica que s'extreu de l'esmentada projecció transferencial, és que la mateixa ens vincula més a una idea arquetípica, com si fos la d'una divinitat, que la que podria sustentar la del pare real. A priori, no hi ha cap raó que impossibiliti que les tendències inconscients tinguin un objectiu situat més enllà de la persona humana, és a dir, en nivells simbòlics com els ja assenyalats.

Jung no era aliè a les conseqüències que els efectes transferencials podrien produir, per això va arribar a dir que preferia que de vegades la mateixa passés desapercebuda, sense per això deixar de reconèixer com ho fa en la seva autobiografia que era una de les qüestions en què concordava amb Freud. I si bé, reconeixia la seva importància, també va saber dir-nos que la mateixa era també relativa i que cabia comparar-la amb els medicaments que en uns actuen com a remei i en altres com un veritable verí.

Però poc avançaríem en la nostra transmissió sinó destacar-realment la profunda diferència que en aquest camp sorgeix entre la concepció freudiana i la junguina. Anys d'experiència clínica li van permetre demostrar i demostrar que la relació entre pacient i analista és de "combinació". Quan dos cossos es "combinen", metàfora relativa al camp terapèutic, no només el pacient queda involucrat, sinó també el terapeuta. Aquest últim aspecte s'ha d'entendre com una mena de transformació que es va operant entre ambdós protagonistes. En altres paraules, el camp terapèutic ha de ser fluid i per a res rígid, i l'analista algú que intenta escoltar i dir alguna cosa en un mateix pla que el seu pacient, el de l'existència. Una derivació saludable i lògica d'un plantejament com el que assenyalem és l'aparició de l'anomenada contratransferència.

Sabem des de Freud que per la seva doctrina l'aparició de la contratransferència era un obstacle, una mena de resistència provinent del mateix analista, per la qual cosa la considerava en forma negativa. Tot el contrari com ja hem deixat entreveure succeeix des de la visió de la psicologia analítica.

En produir necessàriament un influx recíproc entre el terapeuta i el seu analitzant ens anem a trobar davant d'un procés dinàmic i permanent. No és infreqüent aleshores, l'aparició d'idees o pensaments en el terapeuta que es troben directament relacionats amb la seva escolta. Més encara, no han de descartés sense ser investigades prèviament, l'aparició d'alguna fenomenologia d'ordre intuïtiu en l'analista, atès que poden ser camins de senyalització per arribar a una millor comprensió clínica.

Com veiem, no només la transferència serà d'importància, sinó també la contratransferència, la que es troba en la base mateixa de l'acte creatiu terapèutic.


Reflexió

Com ja he dit al principi, he triat aquests conceptes de transferència i contratransferència perquè senzillament els desconeixia i ara que ja he pogut aprofundir-ne més, trobo esencial la reflexió de Freud com de Jung de que el terapeuta he de poder controlar aquestes emocions en la contratransferència, es a dir, saber canalitzar-les de manera positiva, sense caure en els paranys de la ment, aquí és on radica l'importància de l'autoanàlisis (Freud) com l'anàlisi del pròpi terapeuta (Jung) per a obtenir uns resultats fiables.
Intentant recapitular en les meves experiències vitals, he recordat dos vivències en les que vaig experimentar la transferència amb el terapeuta, ara entenc una mica millor el que aleshores va passar-me.
Trobo molt important per als estudis que he triat i per a la meva professió futura el coneixement de conceptes com aquests, ja que de vegades m'he plantejat com faria algunes coses en el futur i encara em queden força dubtes, però amb aquestes pràctiques vaig descobrint petites pinzellades teòriques i a la vegada pràctiques d'aquests dubtes que amb el temps s'aniràn esvaint.


Alfred Hitchcock va fer al 1945 la pel·lícula tiulada "Recuerda. Cuentame tu vida." On es veuen els conceptes de transferència i contratransferència. També es pot observar aquests conceptes en la pel·lícula de Brabara Streisand "El príncipe de las mareas". Deixo els links per si és d'interès per a algú.

Recuerda. Alfred Hitchcock

El príncipe de las mareas. Barbara Streisand