Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica

La pràctica consisteix en elaborar deu passos per aproximacions successives per que el nen o nena perdi la seva fòbia i acabar-ho amb una reflexió personal sobre la pràctica.

He realitzat la pràctica amb l'Isaura Oms i l'Ania Pérez.

La dessensibilització sistemàtica

Cas

Un nen d'uns 7 anys està mirant la televisió amb la seva àvia, per la televisió surten les imatges d'un autobús de gent gran que cau i on hi han alguns morts. Des d'aquell dia el nen es nega a pujar a un autobús i reacciona amb crits i plors. Fins ara no havien de fer servir cap autobús, però degut a una lesió del pare, es veuen obligats a fer ús d'aquest transport.

Passos

1. Durant l'hora del berenar, a casa amb tota la família, posem vídeos on hi surtin autobusos fent els seus trajectes, on la gent està contenta i somrient. Comentar que divertit deu ser anar amb autobús perquè la gent que hi va està molt feliç i sembla que es diverteixin molt.
2. Proporcionar-li al nen diferents joguines d'autobusos i garantir un espai per que el nen pugui jugar amb la seva família fent servir el joc simbòlic. Creant diferents rutes, transportant passatgers d'un lloc a l'altre.
3. Variarem el recorregut habitual del nen per anar al parc, de tal manera que el recorregut passarà pel bell mig de l'estació d'autobusos. D'aquesta manera quan vagin al parc, passaran per l'estació i veuran diferents autobusos.
4. En un dels trajectes cap al parc, tot just abans de sortir de casa, li proposen un joc al nen, de tal manera que en arribar al parc, qui hagi contat més autobusos de cada color, podrà comprar-se caramels. D'aquesta manera l'avia, els pare i el nen hauran d'estar ben atents a tots els autobusos que passin pel carrer per a poder guanyar el premi i així aconseguirem una aproximació indirecta als autobusos.
5. Un dia l'avia farà un trajecte curt amb bus i l'haurem d'anar a esperar a l'estació, mentre esperem a l'avia, li explicarem al nen com funciona tot el que hi ha a l'estació, les diferents línies, els diferents autobusos, els horaris, la taquilla... Quan arribi l'avia amb el seu autobús, la rebem molt efusivament i deixem que ella ens expliqui d'on ve i com li ha anat el viatge. L'avia prendrà tot el protagonisme del trajecte de tornada a casa.
6. Un dia passejant, l'avia reconeix l'autobús i el conductor de l'altre dia i li pregunta al nen si vol anar a saludar al conductor i veure l'autobus de més aprop. L'aproximació serà lenta i sense forçar al nen, només ha de poder estar més proper a un autobús i conèixer el seu conductor.
7. Un altre dia de camí cap al parc, tornen a parar a l'estació i el mateix conductor de l'altre cop li ofereix al nen la possibilitat de pujar i veure el lloc del conductor, el volant, el seient, la ràdio... El conductor afalagarà al nen per haver estat tant valent de pujar i el recompensarà amb una piruleta.
8. De passeig amb l'avia, decideixen pujar a un autobús parat per inspeccionar-lo per dins, així que comptaran els seients, els timbres de parada, com s'obren les portes...
9. Prepararem a casa un simulacre on ajudarem al nen a muntar un autobús amb cadires al menjador de casa i farem veure que es un autobús i que fem un trajecte, deixarem que el nen ens expliqui tot el que sap dels autobusos.
10. Li proposarem al nen d'anar al circ i per anar-hi haurem d'agafar un autobús que ens hi acosti (serà un trajecte curt) i deixarem que el nen compri els bitllets, segui on vulgui i premi el botó per a poder baixar a la parada que ens toca.

Reflexió i conclusió

Em sembla una tècnica molt bona per a poder eliminar aquestes conductes com la fòbia o les pors. Crec que és molt útil, però a la vegada s'ha de tenir present el fet que la teràpia s'ha de personalitzar, ja que davant d'una mateixa por o fòbia dues persones poden actuar de maneres totalment diferent. Tot i això trobo molt interessant conèixer i saber aplicar aquesta teràpia per a poder modificar aquelles conductes que poden dificultar una vida normal.

Per altra banda, crec que si la persona es nega a rebre aquest tipus de recurs, és pràcticament impossible poder dur a terme una dessensibilització sistemàtica. Jo tinc fòbia als insectes, sobretot a les aranyes, i només de plantejar-me qualsevol cosa m'esgarrifo i no hi dono el meu braç a tòrcer. Per això crec que també és molt important la predisposició de cada pacient.

En el cas del nen o de la nena, trobo de vital importància la participació de la família davant de la tècnica per a garantir uns resultats encara millors i que el nen o nena en qüestió se sentin recolzats dins del seu entorn més pròxim.

 

Pràctica 1: Introspecció

La pràctica consisteix en estar 10 minuts en silenci i ser observadors de la nostra pròpia ment. És a dir, durant aquests deu minuts hem de veure que passa per la nostra ment, que veiem, que sentim...


Pràctica introspectiva

Quan comença la pràctica, la classe queda en total silenci, que d'entrada m'incomoda una mica, fins que mica en mica començo a acostumar-me al silenci i em relaxo. Començo a repassar les coses que encara he de fer durant el dia, de cop i volta tinc mil pensaments que em ronden pel cap (hauré d'anar a comprar, rentar la roba i quan estigui neta estendre-la, però a la vegada no t'oblidis de fer el blog....), intento apartar aquests pensaments i tornar a començar, sembla mentida, però començo a parlar-me. Em pregunto si estarà bé el que estic fent i ràpidament m'animo a pensar que sí, em pregunto a mi mateixa si encara no m'he adonat de que per fi soc a la universitat, la fita que des de fa tant de temps tenia pretensions d'assolir, ho veus Marta com sí, sabia que tot l'esforç i totes les coses que has anat fent eren les passes correctes per arribar fins aquí, i ara ja hi ets ( sento dins meu una cosa que em puja pel cos i m'acaba fent somriure!). Tot el que ha dit l'Ernest t'ha tocat, estàs aprenent allò que desitjaves, però i si no puc, i si les coses no van bé, saps que vol dir estar a la universitat, hauràs de continuar estudiant molt, hauràs de sacrificar-te altre cop, realment podràs?? ( una sensació similar a l'anterior em recorre el cos i em fa esgarrifar!). Aquest diàleg intern sembla una discussió entre el meu àngel i el meu dimoni, sento la necessitat de posar pau, ja que la sensació d'angoixa s'està apoderant de mi, intento recordar les explicacions de l'Ernest, la seva manera de parlar pausada i tranquil·la, el sento, sento la seva veu i això em reconforta, ho veus Marta, ja t'ho havia dit, tot està bé.

Sento la veu de l'Ernest, ens diu que la pràctica ja ha acabat, intento recordar tot el diàleg per poder-lo transcriure al blog.

 

Reflexió i conclusions sobre la Introspecció

Em sembla impressionant el que la nostra ment pot ser capaç de fer, tot això en deu minuts que per la intensitat de la pràctica m'han semblar realment curts. M'ha sobtat veure les reaccions físiques que he experimentat, la primera ha estat molt més satisfactòria i reconfortant, ja que fins i tot m'ha fet somriure, com si allò que sentia, ja m'ho hagués dit temps anterior i no m'ho hagués cregut, en canvi la segona sensació ha estat d'angoixa, tenia literalment por de que aquell diàleg em conduís cap a l'abandonament, tenia ganes de fer fora aquell pensament. Com poden canviar les coses en un segon, em pregunto com som capaços de viure amb aquests diàlegs interns de manera diària, sort que no ens escoltem tota l'estona, per que crec que acabaria amb el cap com un timbal.

M'apassiona saber que som capaços de fer això, una cosa tan simple com parar-nos a escoltar que hi passa per allà "dalt", quantes coses van i venen, entren i surten, fins i tot hi ha hagut companyes que han notat olors o escoltat música.

M'ha agradat posar-me aquestes ulleres, està bé conèixer-les totes per anar creant el teu perfil professional, ara entenc la importància de conèixer totes les ulleres, fins i tot aquelles amb les que no hi estàs d'acord, ja que primer s'ha de provar per a poder descartar en un futur. Estic satisfeta de tenir les primeres ulleres dins de la maleta.