La pràctica consisteix en estar 10 minuts en silenci i ser observadors de la nostra pròpia ment. És a dir, durant aquests deu minuts hem de veure que passa per la nostra ment, que veiem, que sentim...
Pràctica introspectiva
Quan comença la pràctica, la classe queda en total silenci, que d'entrada m'incomoda una mica, fins que mica en mica començo a acostumar-me al silenci i em relaxo. Començo a repassar les coses que encara he de fer durant el dia, de cop i volta tinc mil pensaments que em ronden pel cap (hauré d'anar a comprar, rentar la roba i quan estigui neta estendre-la, però a la vegada no t'oblidis de fer el blog....), intento apartar aquests pensaments i tornar a començar, sembla mentida, però començo a parlar-me. Em pregunto si estarà bé el que estic fent i ràpidament m'animo a pensar que sí, em pregunto a mi mateixa si encara no m'he adonat de que per fi soc a la universitat, la fita que des de fa tant de temps tenia pretensions d'assolir, ho veus Marta com sí, sabia que tot l'esforç i totes les coses que has anat fent eren les passes correctes per arribar fins aquí, i ara ja hi ets ( sento dins meu una cosa que em puja pel cos i m'acaba fent somriure!). Tot el que ha dit l'Ernest t'ha tocat, estàs aprenent allò que desitjaves, però i si no puc, i si les coses no van bé, saps que vol dir estar a la universitat, hauràs de continuar estudiant molt, hauràs de sacrificar-te altre cop, realment podràs?? ( una sensació similar a l'anterior em recorre el cos i em fa esgarrifar!). Aquest diàleg intern sembla una discussió entre el meu àngel i el meu dimoni, sento la necessitat de posar pau, ja que la sensació d'angoixa s'està apoderant de mi, intento recordar les explicacions de l'Ernest, la seva manera de parlar pausada i tranquil·la, el sento, sento la seva veu i això em reconforta, ho veus Marta, ja t'ho havia dit, tot està bé.
Sento la veu de l'Ernest, ens diu que la pràctica ja ha acabat, intento recordar tot el diàleg per poder-lo transcriure al blog.
Reflexió i conclusions sobre la Introspecció
Em sembla impressionant el que la nostra ment pot ser capaç de fer, tot això en deu minuts que per la intensitat de la pràctica m'han semblar realment curts. M'ha sobtat veure les reaccions físiques que he experimentat, la primera ha estat molt més satisfactòria i reconfortant, ja que fins i tot m'ha fet somriure, com si allò que sentia, ja m'ho hagués dit temps anterior i no m'ho hagués cregut, en canvi la segona sensació ha estat d'angoixa, tenia literalment por de que aquell diàleg em conduís cap a l'abandonament, tenia ganes de fer fora aquell pensament. Com poden canviar les coses en un segon, em pregunto com som capaços de viure amb aquests diàlegs interns de manera diària, sort que no ens escoltem tota l'estona, per que crec que acabaria amb el cap com un timbal.
M'apassiona saber que som capaços de fer això, una cosa tan simple com parar-nos a escoltar que hi passa per allà "dalt", quantes coses van i venen, entren i surten, fins i tot hi ha hagut companyes que han notat olors o escoltat música.
M'ha agradat posar-me aquestes ulleres, està bé conèixer-les totes per anar creant el teu perfil professional, ara entenc la importància de conèixer totes les ulleres, fins i tot aquelles amb les que no hi estàs d'acord, ja que primer s'ha de provar per a poder descartar en un futur. Estic satisfeta de tenir les primeres ulleres dins de la maleta.
